Es tracta d’una resposta emocional en la qual el nen manifesta angoixa quan ha de separar-se dels seus pares. Aquesta manifestació és completament normal en els nadons, al voltant dels 8 mesos d’edat.
Aquest trastorn és un dels més comuns en els nens, estant la seva prevalença entre un 2,4 i un 5,4%. Tendeix a ser més freqüent en les nenes i en nens petits més que en els adolescents. La major freqüència d’aquest trastorn ocorre entre els 7 i els 9 anys d’edat, encara que també pot presentar-se en edats més primerenques.
A nivell corporal, els nens expressen l’ansietat en forma de mals de panxa o mals de cap. També rebutgen estar sols i no volen dormir sols. Altres símptomes freqüents són el rebuig de dormir fora de casa i els malsons relacionades amb l’abandonament, malaltia o mort dels pares. La negativa a anar a l’escola també és un problema comú d’aquests nens.
Els nens amb aquest problema són descrits com a insegurs i amb molta necessitat constant d’atenció. Les manifestacions i símptomes d’aquest trastorn varien en funció de l’edat del nen, els nens més petits en forma de queixes somàtiques i els més grans amb verbalitzacions sobre les seves preocupacions.
L’inici del trastorn pot ser agut o insidiós. El problema es manifesta d’una forma aguda quan hi ha un desencadenant clar com la malaltia o mort d’un familiar o un canvi de col·legi o de barri.
Les causes d’aquest trastorn estan relacionades amb factors com el temperament del nen, la neurobiologia, l’estil parental i el vincle entre els pares i el nen. En aquest sentit, els nens inhibits i temorosos tenen major risc de presentar aquest problema. També els nens amb vincle insegur amb els seus pares tenen més probabilitat de presentar el trastorn durant la infància i l’adolescència. Així mateix, els fills de pares amb trastorns d’ansietat tenen més tendència a presentar problemes d’ansietat. Finalment, l’estil de criança ansiós i el control parental estan relacionats amb aquest trastorn. Un control excessiu i la sobreprotecció dels pares poden significar en el nen que aquest cregui que el món és un lloc perillós.
Pel que fa al tractament, la teràpia de tipus cognitiu-conductual i els psicofàrmacs, han demostrat ser els tractaments més eficaços. La teràpia psicològica se centra en l’educació afectiva, l’ús de tècniques cognitives, les intervencions amb exposició gradual amb reforços i la tècnica de relaxació.
Si ha observat que el seu fill presenta una preocupació o por excessiva quan anticipa la separació, té queixes somàtiques, plors davant la separació i malsons relacionats amb l’abandonament o pèrdua dels pares, consulteu amb l’equip de psicologia infantojuvenil del Nen Déu.
Anaïs Barcelona Esteban
Psicòloga infanto-juvenil – col. 16.183